recordo vagament...

El dolor és una sensació llarga i profunda, habita en petites dosis en la respiració.

Arriba un punt que ja no el sens, ja que sempre hi és. De tant en tant, esclata el silenci majestuós,

però torna. I es recorda una il.lusió que un dia tingué, ja mai més tindrà. Li queda encaixar els fragments que el dolor li ha deixat. No encaixen. I no encaixaràn, no insisteixis. I veu com tot es torna absurd. Boig. De mentida.

L'artista sense fe. Si és que és artista, és absurda com ella sola.